El que no he plorat en anys ho ploro ara, qualsevol situació per més o menys intensa o propera que em sigui, desencadena un nus a la meva gola que puja com un tsunami de llàgrimes als ulls. Aleshores intento aguantar fixament la mirada de tal manera que la llàgrima no caigui, mentres busco un pensament neutre que alliberi el mal de cor i relaxi l’entrecella.
Temo els propers dies farcits de celebracions escolars, esportives i familiars perquè sé que em pujarà novament el sentiment cap els ulls i hauré de recórrer al procés d’autocontrol que intueixo no pot ser massa bó perquè va contranatura.
I et preguntaràs què em fa retenir l’expressió de la tristesa, del dolor i de l’alegria també.
Molt senzill, el plor m’envaeix contracorrent, sense coincidir amb el dels altres i, conseqüentment, resto sola en l’emoció. Això em fa sentir incòmode i visible, justament quan prefereixo passar més desapercebuda que mai. Diria que vaig desbordada de sentiment.
Ja fa unes quantes setmanes que l’hormonoteràpia em té fregida de fogots i canvis d’humor i,segurament, també és part responsable d’aquesta hipersensibilidad que em convida a plorar. Però sento que quelcom de fons esta passant dins meu a banda dels efectes secundaris d’unes pastilles.
Tot i no haver deixat de ser optimista i alegre em sento falta d’energia. Una mica també com a les fosques d’una primavera esplendorosa i lluminosa però que no amaga un cert neguit.
Sento el pes de la meva ombra com una llosa anacrònica que plora aventures i possibilitats exhaurides. Sento també la pressió d’aquestes pèrdues com un cop de puny al cor, que el deixa estabornit i malenconiós.
Potser plorar esdevé una invitació a recordar que haig de passar el dol de l’enfermetat de la mateixa manera que fa un any vaig sentir la necessitat de cercar els motius de la malaltia. Cal escoltar el cos i tenir present que tot el que la ment s’encarrega d’amagar sota l’oblit, el cos en té memòria i cerca la manera d’escopir cap en fora el pòsit del dolor que encara resta dins. Benvingudes doncs les llàgrimes, deixem-les brollar sense complexos, amb tota llibertat, perquè és ben probable que,a voltes, calgui plorar per sanar.
Salut,
G.
Em deixo gronxar per la suavitat narradora dels teus relats, una suavitat en la que se sent bategar el cor profund. Petits relats, de vegades durs, de vegades tendres, de la teva experiència, tractats amb una delicadesa, que permet l’unió de la teva recerca amb la recerca dels que et llegim.
I es que ens endinsem en els gestos del dia a dia, sense adonar nos que mai haurien tingut tant sentit si no existissin les arrels, que ens lliguen al que més estimem a la vida, i que fa de la quotidianitat un acte de ferotgia.
Llavors des de la profunditat d’aquet misteri, pot sorgir el plor silenciós que brolla de l’ànima, on s’ entrellacen experiències i sentiments, buscant sortida al laberint que uneix la por amb la felicitat, la vida amb la mort, les llàgrimes amb els somriures.
I es que aquest plor del que parles, no pot coincidir mai amb el dels altres, ni fuig amb un pensament neutre, perquè es un plor tallat en la roca de la supervivència.
Hi ha moments en que hem de tornar a trobar la porta que ens dur a la serenitat d’aceptar la vida tal com ens es donada, i aquest camí encara que exigent es silenciòs, doncs el dolor i la tristesa no parlen fort.
Dius que estàs a les fosques, però pensa que cap sentiment no té existència si no és passant de la foscor a la llum, de la llum a la foscor, i recorda que en la foscor es quan surten les estrelles.
I tú, sortiràs d’aquesta foscor, estimada Glòria, perquè tu ets la nostra » estrella alegria».
Ana
Estimada Ana,
Les teves paraules han estat molt tendres i verdaderes. Els sentiments si són forts i durs s’han d’expressar obertament perque el temor, la ràbia i la impotència han de sortir tots i no deixar que et maltracti anímicament … som vius, som persones. tenim sentiments i som nosaltres que hem d’aprendre a conviure amb els problemes que la naturalesa ens ha encomenat per molt bones persones que siguem. Exerioritzar-ho amb el cap ben alt ! I i Ia Glòria ha estat sempre un gran exemple per mi de superació i li agraeixo enormement tot el què m’està ajudant perque la meva malaltia la porti amb alegria i amb ganes de tirar endavant amb ganes i amb molta il·lusió -que encara que no curi de ben segur que ajuda-
Gràcies Ana per ser-hi durant aquest temps ! T’estimo molt