I ARA, QUÈ FARÀS ELS DIJOUS?
Aquesta va ser la pregunta que em va fer l’altra dia el meu germà Jepis quan estàvem celebrant l’aniversari de la mare, el final de la ràdio del pare i el final de la meva quimio i, posats a fer, que era dissabte i Santa Llúcia. Déu ni do! Qui no troba motius de celebració és perquè certament li falta imaginació i a casa Romera Cot us ben asseguro que d’això mai hem anat curts!!
El cas és que la pregunta “irònica” d’en Jepis em va fer rumiar molt. És veritat que, des de fa uns quants mesos, els meus dijous han estat molt ocupats i, tot i ser jornada de quimio, també ha esdevingut el meu dia preferit de la setmana.
Durant 12 setmanes els dijous han començat en dejú– per poder fer-me l’analítica que l’oncòloga havia de revisar abans de cada “xute»– i han acabat amb insomni, provocat per la cortisona que també m’ha inflat les galtes. Però entremig, aquest dia m’ha regalat tertúlies i confidències impagables amb amics i família, esmorzars de te verd, sucre vermell i entrepans d’ibèric i moments molt emotius propiciats per la meva benvinguda vulnerabilitat i les pors que acompanyem a la malaltia.
Tot plegat ha fet dels dijous un homenatge a l’amistat, a l’amor i a la salut, amb noms i cognoms que romandran per sempre en el meu cor i dels qui estaré eternament agraïda. I és aquí on haig de fer un incís per donar les gràcies, un per un, a tots els que han participat del ritual dels dijous com són els meus pares Glòria i Domènec, a qui he retrobat amb converses íntimes al voltant de l’actualitat i també sobre el passat; la meva germana Betlem, sempre carinyosa i atenta a les meves necessitats i a les dels meus fills; la cunyadeta Inés Belil , amb el seu somriure sincer i una valuosa dosi de positivisme; la benvolguda Glòria Belil, amiga de la infantesa que s’ha convertit en un important pal de paller en aquesta etapa de la meva maduresa; la grandíssima i bruixeta Ana Moix, amistat capaç de detectar telepàticament el meu estat d’ànim per sortir corrents a donar-me el seu suport i amor; l’estimat Jordi Jané, qui no m’ha deixat defallir ni un instant, ens al contrari, cercant sempre com motivar-me, com fer-me sentir important i com aprendre a estimar començant per mi mateixa i, finalment, la meva sister Arantza Mijares, coneixedora del procés en primera persona, protectora de la meva felicitat i fent més i més kilometres de carrera per garantir la meva curació.
A tots ells, acompanyants dels dijous, moltíssimes gràcies i pensaments. En aquesta relació, mancaria citar a la meva germana Inma , a qui la distància geogràfica no ha permès acompanyar-me entre setmana però qui, juntament amb el meu cunyat Toni, ha estat sempre pendent del meu estat i donant consell mèdic des del patiment que suposa el vincle de sang. Gràcies també al meu germà Jepis, acompanyant de visites mèdiques més enllà del dia de quimio. La seva companyia sempre arrenca grans rialles i garanteix el bon humor.
D’en Marc, el petit de la família, agrair les seves cuinetes ecològiques, que no tenen res d’envejar als sucs de fruites promoguts pel Dome ( i la dolça Jou), acompanyats de flors amb aroma d’eucaliptos i l’empenta que necessitava per posar en marxa aquest blog. Gràcies nens! I finalment un petó per la Montserratona, un gran referent a casa nostra de fortalesa i alegria front la malaltia, i un altre pel cunyat Jordi, disposat a donar un cop de mà sense deixar de somriure.
Estic contenta, molt contenta!!! Ja s’ha acabat la quimio, ara toca refer-me físicament, recuperar les faccions de la cara i agafar amb ànims les sessions de ràdio. Demà sabré quan començo i el temps estimat. Demà sabré quin serà, a partir d’ara, el meu dia preferit de la setmana!!!
Salut,
Glòria
Dar las gracias es uno de los primeros actos que garantizan nuestra felicidad. Gracias Gloria por el reencuentro y gracias una y mil veces por dejarme formar parte de la maravillosa comitiva Dels 50 «carritos». Me encanta tu nueva yo, más vulnerable, menos superwoman porque en ese humanidad reside la fuerza.
Me persigue últimamente el villancico «to make someone happy, so you’ll be happy too».
Te quiero, sistercica
Llegeixo, ploro, llegeixo, ploro….. estic sensible , ja saps, estic en aquells dies, jajajajjajajaj
Penso si s’em percep desde la distància, si faig prou, si en realitat sense saber-ho sóc com tu erets «abans». Estimo amb bogeria als meus (als teus) i faria el que calgués per ajudar però mai no sé si els demés ho perceben , és clar, tampoc ho aniré preguntant.
Desde la hipocondria, he de dir, cada dia més controlada, tinc la sensació que sovint em miro els toros desde la barrera i sense voler-ho puc semblar distant. Per si de cas i per fer palès…
T’estimo Glorix i em sento ànima bessona. Ens uneix quelcom més que un signe zodiacal. Recordo xerrant a la piscina de casa teva just abans d’estiu, estavem d’acord en tot el que deiem l’un i l’altre, compartiem els mateixos neguits, les mateixes rabies contingudes, els mateixos records i les mateixes frustracions.Veig que aquell dia vam coincidir amb coses més negatives que positives…:-( Ah no, també vam compartir l’Ignasi 🙂
Volia dir-te que sóc feliç de saberte més feliç, més lliure, més propera, més desinibida i amb menys màscara. Sóc feliç perquè aprenc de tu cada dia i això em fa ser millor persona. Sóc feliç de tenir-te, sóc feliç d’estimar-te!
Domeeeee! I tant que se’t percep!! No no ho dubtis ni un instant! Ets un SOL en majuscules! Compartim molts sentiments , es veritat, aixi que compta amb mi pel que et pugui bonament oferir. Per cert, com era jo abans? Ja em contestaras in person! Muaks! Tros de cor!!
Esta mañana al levantarme lo primero que he pensado es, ¡es jueves y Gloria no tiene quimio!
Creo que,como bien describes, el jueves ha sido un día especial para todos los que te queremos, los que hemos tenido la suerte de poderte acompañar (ha habido cola) y los que han estado anímicamente contigo todos y cada uno de estos 12 jueves. Has sido y eres tan generosa compartiendo tu experiencia,tus sentimientos, tu «projecte Gloria» que sólo puedo darte las gracias.Me siento una privilegiada y estoy tan orgullosa de ti. No he visto a nadie con más energía positiva,más vital y más guapa que tu durante estos días. Recuerdo cuando te dijeron que se habían equivocado y aquella no era la última sesión,por un momento dijiste q estabas un poco cansada y te dije «menos mal guapa, ya era hora, me estabas acomplejando» como empezaste a reír dé nuevo.También recuerdo ese día como te reconfortó el cariñoso y acertado mensaje de tu madre. Podría explicar mil anécdotas que han pasado a formar parte de mis recuerdos más queridos.
Nos has hecho sentir bien a todos, sin exigencias y sin reproches. Como te he dicho muchas veces TE QUIERO amiga del alma.
Hoy jueves, «ha sido un gran día»
Jajajajaj mejor no cuentes todas la anécdotas o no nos dejarán entrar en la Teknon por colonas y alborotadoras!!! Cada vez tengo más claro que cuando quieres a alguien, deseas compartir absolutamente todo, ¡hasta la enfermedad! qué cosas ¿verdad?. Yo te quiero mucho y vivir/compartir el proceso contigo me da mucha paz y amor. La verdad es que nos lo pasamos pipa hasta visitando al médico 🙂 Voy a explicar lo que dijo mi madre cuando me avisaron que se habían equivocado y que aún me quedaba una sesión. Exactamente escribió: «Qué bien Gloria, tienes otra semana para celebrar que sólo te queda una sesión para terminar. Tienes otra semana para vivirla contenta y feliz». Realmente somos lo que pensamos y ser feliz o no depende exclusivamente de cada uno de nosotros. No doubt! Love U!!!
Gràcies a tu estimada Glorix!!.
Gràcies per ensenyarme com se salten els grans obstacles amb peus de fang, com un cancer pot crear tanta força, tant optimisme, tanta alegria i tant agraïment, com el veritable coratge es demostra cada dia, com l’amor s’enforteix amb cada instant compartit, com la grandesa existeix en els petits detalls, com una petita «estrella alegria» com tú, pot donar tanta llum als qui tenim la sort d’estar a prop.