Per primer cop, tres anys després del final de la quimio,  un dels marcadors tumorals que identifica les analítiques de seguiment, no ha sortit bé. El CA 19.9 ha doblat la xifra de tres mesos abans. Es tracte d’un indicador d’hipotètics desajustos a la zona dels ovaris i estómac, raó per la qual he hagut d’avançar la revisió anual amb la meva ginecòloga per allò de quedar-nos tranquils, em diuen…

I ahir vaig anar a la visita de la ginecòloga i sembla que molt tranquil·la ella no es va quedar.  L’ovari dret està més actiu del que se li pressuposa, tenint en compte que fa quatre anys que em van retirar el període,  i m’envia a fer-me una altra proba amb una màquina més potent, per allò de quedar-nos tranquils, em diu

I jo parlo amb la meva germana Imma, la ginecòloga de la família, que està farta de veure ovaris grans en dones menopàusiques i entén que m’enviïn a repetir la proba amb una eina més precisa, tenint en compte el marcadors. Diguem que no faria falta però, és clar, així ens quedem tots més tranquils…

I a mi m’agafa per riure, perquè jo sé que estic fantàstica, que no passa res, que, com diu l’Albert, per treballar a aquest despatx s’ha de tenir un parell d’ovaris. I torno a riure, és clar!

I creu-me que soc sincera quan et dic que estic tranquil·la, perquè sé d’on ve tot això. Causalment tot esdevé després d’una setmana de meditació i conferències amb en Jose Dispenza. Una setmana intensa que va remoure tot el meu interior, emocional i físicament, perquè una cosa porta a l’altra. Allà van passar coses que ara no venen al cas i que ja he explicat en un altre post, però vaig tornar a casa sana i aquest moviment de marcadors i circulació sanguínia als ovaris és part de la neteja energètica que sol seguir als recessos d’aquest tipus. De fet, molts companys i amics, entre ells l’Ana, van caure malats en tornar a casa.

I tot aquest impasse, mentre s’acaba de confirmar que ha estat un malentès, em serveix per recordar que la vida és una i és preciosa. Què està bé fer plans a llarg termini, però que això no li resti força i intensitat al curt i mig plaç.

I, naturalment, tot plegat va ser l’excusa perfecte per ahir vespre tornar a reinventar els dilluns amb les meves estimades amigues, amb vinet blanc i croquetes de l’àvia. Per fer el burro amb la meva estimada filla Alexandra, com dos adolescents alterades; per parlar amb la mare sense motius; per programar una sortida a esquiar i per no censurar-me a l’hora de voler compartir la meva alegria amb persones que no sempre conec i que  formen part de la meva xarxa social.  Que vols que et digui, així,  jo també em quedo més tranquil·la…

I ja, per acabar, tot just em truca l’Imma per dir-me que, si vull, ja puc anar a la Dexeus a que em vegin dues amigues seves que són les millors en ecografies ginecològiques, i així no has d’esperar a que et visitin el dia 16 i, que carai, que segur que no serà res i així et quedes més tranquil·la.

Salut,

G.