Després de Lorca

Escric acompanyada de la delicadesa de la teva guitarra i del brogit del vent que precedeix a la poesia de Lorca embolcallada per la teva veu.
Ahir vaig tornar a casa en silenci, remoguda, amb una pressió al cor que m’acompanyava des del mateix moment en que vares apagar la darrera flama, el darrer sospir d’en Federico. No sé què va passar en aquell menjador de casa teva que durant uns minuts vas convertir en el de la família Dalí. El cas és que en obrir la porta del meu pis, vaig sentir la imperiosa necessitat de meditar i desfer la pressió que notava al cor, alliberar-la, deixar fluir l’energia acumulada i regar tot el meu cos de sensacions plenes que encara em fan tremolar. Aquest matí he tornat a meditar i tot sembla fluir amb certa normalitat, tot i que sé que ja res és normal.
El xacra del cor de tant en tant se’m bloqueja. Sortosament aleshores apareix un mag com tu que em convida a ser valenta i activar-lo. No sé com expressar tot el que vaig sentir ahir. Hi havia molt d’amor entre tots nosaltres, una connexió còsmica que em va trasbalsar i que avui estic paint i gaudint gràcies a tu.
Ara marxo a veure el mar però volia escriure’t abans de fer camí.
Tinc mal al dit petit de la mà dreta i no puc escriure sense un teclat. Ahir li vaig dictar dues ratlles a la Betlem perquè les escrigués al teu llibre de “visites”, però el que realment et volia escriure és el que el cor m’està dictant ara mateix.
Joel, li has donat corda al meu cor. Gràcies Gràcies Gràcies!!
Petons,
Glòria