En dues setmanes farà un any del diagnòstic i de veritat que em costa recordar coses tan bàsiques i properes com quantes sessions de quimioteràpia i ràdio he hagut de fer. Dies enrere m’ho preguntava una amiga i em vaig sorprendre a mi mateixa per la facilitat que tinc d’esborrar el que segurament no em convé, no m’interessa o no m’aporta res. Els murs de la memòria es fan poc a poc, comencen amb la infantesa, es desenvolupen durant l’adolescència i agafen alçada quan entres a la maduresa. De tant en tant cau algun totxo i la llum deixa entreveure quelcom que havies amagat per estalviar-te mals de cap, debats metafísics i una sensació de temes pendents per resoldre. A tots ens fa molt de respecte estirar el fil invisible que ens porta a recordar el que no calia, d’això s’ocupen els psicoanalistes, però de vegades cal fer-ho, ni que sigui per entendre el que ens passa, el que sentim o el que patim, com ara una malaltia. Amb això no estic buscant culpables pel meu cas, fer-ho seria infantil i sobretot injust, però comença a intrigar-me aquesta exagerada facilitat per oblidar fins i tot qüestions del meu present més immediat. A casa ens riem tots de la nostra falta de memòria, diem que és quelcom genètic i així donem el tema per tancat. Personalment, crec que hi ha dos tipus de memòria: la dels sentiments i la dels fets. La primera és la que jo anomeno subconscient, perquè no saps com ha anat a parar darrera el mur i pot ser dolorosa, la segona és molt més simple, s’encarrega de les dates, les anècdotes compartides, les converses, els mots i les xifres, com ara quantes sessions de quimio has fet.

Sortosament la memòria dels fets té molts recursos per sobreviure: des de l’agenda del mòbil a un diari o blog personal com aquest i que acabo de descobrir que segurament vaig decidir posar en marxa per no oblidar. Ara caldrà descobrir que és el que no vull oblidar i perquè. Tinc algunes idees al respecte: en primer lloc no vull oblidar res que m’hagi fet sentir feliç, viva i naturalment agraïda. Aquí, fent només una mica d’esforç, em surten molt motius per donar les gràcies al sotrac de la meva salut: des de l’amor incondicional de la família i dels amics més íntims, al retrobament amb el plaer de la lectura i l’escriptura de batalla o la capacitat de viure cada instant amb tots els sentits. Oblidar és un verb molt dur, segurament perquè dota d’acció a la memòria en el seu sentit invers. Jo no sé si mai voldré provocar la memòria del meu subconscient ni augmentar la memòria dels fets, però si que tinc cada cop més clar que vull aprendre a recordar viure amb intensitat tot allò que em fa il•lusió, que em fa pensar, que em fa reaccionar i trobar a faltar, que espanta la por i em convida a viure amb la força del valor i naturalment de l’amor! Tot allò que la memòria intensiva, la del present, s’encarregarà d’emmagatzemar perquè he recordat que no podia oblidar.

Salut,
G.