He hagut de consultar el meu blog per recordar el darrer cop que hi vaig escriure i certament han passat molts mesos, concretament cinc!!!

No tinc molt clar perquè he trigat tant en fer-ho, tenint en compte que durant aquest període de silenci narratiu s’han succeït nombrosos esdeveniments pel que fa al meu projecte vital.

Vaig marxar de vacances d’estiu immensament feliç de tenir metge i data per l’operació de reconstrucció, el que significava que ja em trobava davant la darrera etapa d’un procés oncològic que havia començat any i mig enrere quan vaig topar-me amb la malaltia.

De vegades necessitem posar-li data a les coses per creure que realment s’esdevindran i així ha estat. Avui fa deu dies que em van intervenir i no podria estar més contenta.

Ha estat una intervenció aparatosa, un treball també d’artesania i que m’ha fet pensar sobre la complexitat i les possibilitats de la nostra maquinària, però també sobre el risc que corres de que aquesta, de sobte, deixi de funcionar.

Sortosament tot ha anat bé, més enllà de l’ensurt que he i han tingut els que m’envolten, per una anèmia galopant després d’haver perdut molta sang. Casualment, la nit que em van fer la transfusió va coincidir amb Halloween, així que vaig interpretar a la perfecció el paper de vampiressa, xuclant sang d’homes i dones que desinteressadament la donen al banc de sang per salvar vides o per espavilar-les. Gràcies, gràcies, gràcies!

Les nits i dies a l’hospital m’han sorprès amb somnis espantosos i recurrents. Jo conduïa el meu antic cotxe i estava a la part extrema d’una carretera en vertical sense poder veure si més enllà seguia l’asfalt o queies al buit. No sé hores d’ara a què es deu el vertigen que el subconscient m’ha volgut mostrar amb aquest malson, però imagino que té a veure amb l’angoixa de tancar una etapa per obrir-ne una altra plena d’incògnites.

Diguem que, més enllà de les revisions semestrals, ja he guanyat una important batalla a la malaltia i, per tant, des d’aquests nous ciments haig de ser capaç d’aixecar un nou edifici que inclogui el que he après i que no deixi créixer males herbes al jardí. Toca, definitivament, introduir canvis a la meva manera d’enfocar la vida i a les prioritats que l’han de presidir. No fos cas que el cotxe cedís a la verticalitat i caigués enrere, obligant-me a tornar a emprendre un cop més el camí de pujada. Ja no hi ha excuses per saltar. SOM-HI!

SALUT!

G.