CRÒNICA D’UN DESMAI

Cinc de la matinada. Segona nit enfebrada. La gola seca, el cap rodolant, el cos xop i els ulls vidriosos. M’incorporo sobre el llit, atanso el braç per estirar una samarreta neta del segon calaix del sifonier. Em canvio, poso el peus a terra, no hi ha sabatilles, respiro a fons, agafo forces i camino fins la cuina per fer-me amb un got d’aigua.

Torno a l’habitació, els tremolors s’accentuen, les cames em fan figa i necessito mullar-me el clatell per mirar d’enganyar el mareig que tot just s’insinua.

Aigua a la cara, aigua al clatell, peus freds…. i de sobte una escalfor intensa puja per tot el cos fins instal·lar-se just darrera les orelles.  Sé que és el preludi d’un desmai i busco seure amb urgència sobre un lloc segur. Massa tard…

Soc al terra, el cos estirat, els braços per damunt del cap i em trobo meravellosament bé. No estic marejada, però no sé on soc. Gotes de sang cauen sobre la catifa blanca del bany. Si, són meves. Estic bé però m’he fet mal…

La panxa i les cames agafen el fred de les rajoles. Poder si que m’haig d’aixecar.

Primer em sec al terra. Tinc una mandarina a la mà dreta. No recordo haver-la agafat però m’anirà bé. La despullo, la menjo i descobreixo el gust de la sang mesclada amb la dolçor de la fruita. El tall del llavi em recorda que he caigut, que la trompada ha estat brutal i que haig de donar gràcies de que els nens no m’han vist, de que no m’he trencat el cap i de que la mandarina està sensacional.

Tant de bo haguessis estat al meu costat per poder-me agafar, premem fort contra el teu pit i xiuxiuejar-me a l’orella : ja està, ja està, no passa res…. Tanca els ulls i descansa amor meu…