Estem uns quant amics sopant a casa i debatent al voltant de l’autoestima. En general tots pensem que l’autoestima és un valor que cal treballar per poder fer camí amb empenta, decisió i bons resultats. Se’ns fa difícil pensar que es poden fer coses productives des de la passivitat o la indecisió, estats totalment allunyats de la creativitat i el benestar.

En Sergi, un català emprenedor, diu que l’autoestima és la percepció positiva d’un mateix, la qual pot esdevenir perillosa i ratllar l’egocentrisme quan un arriba a estar encantat d’haver-se conegut o, tot lo contrari, pot convertir-se en baixa estima (desestima) quan ets perfeccionista i penses que no has assolit els objectius previstos.

En Pablo, argentí i poeta, és més concret i defineix l’autoestima com la capacitat de valorar el nostre ego. Per ell tot en aquesta vida és una lluita entre el Jo i l’Ego…

Personalment, crec que  l’autoestima és un estat altament positiu que entra en risc quan et sents vulnerable. Així, durant la vida, l’autoestima pot aparèixer i esfumar-se en funció del context emocional i de les circumstàncies vitals de cadascun de nosaltres.

Els presents coincidim amb els motius que provoquen una pèrdua d’aquesta estima, com ara patir un desengany, una malaltia, un acomiadament del treball o una patacada totalment inesperada. En aquest casos un es qüestiona el seu atractiu, el seu talent, la seva empatia i si mai més podrà tornar a cobrir les expectatives que els altres tenen de la seva persona.

Durant el processos oncològics no es té temps de pensar en atendre el teu propi afecte,  prou feina tens en mirar d’entendre on et trobes, com hi has arribat, perquè i avançar  coexistint amb el trastorn que la medicació té sobre el físic i també el cap (chemo brain).

És més endavant, quan sembla que has recuperar la normalitat, les relacions socials i la intimitat física i emocional, que apareixen els dubtes, la maleïda  inseguretat i la por per si tornaràs a recuperar com a mínim el que fins aleshores havies aconseguit en cadascun dels àmbits de la vida.

Diguem que encetes un altre procés vital, on novament preval el treball de dins cap enfora, escoltant-te, sentint-te, buscant el punt on vas deixar d’estar bé amb tu mateix per mirar de reconèixer quines coses pots gestionar des de l’experiència i quines et caldrà comptar amb suport extern

Sembla mentida que després d’haver superat un procés dur i llarg, encara un es plantegi si tindrà forces suficients per retrobar-se i sortir-ne raonablement victoriós. Però passa..

No cal dir, que la falta d’autoestima té efectes secundaris més enllà de la inseguretat i les pors que l’acompanyen. És camp de cultiu de la desconfiança i d’un accentuat sentiment de culpabilitat, aquell que et fa responsable de tot el que passa i del que no  passa també. El que fa veure fantasmes on no n’hi ha i donar-li volada al que no té ni embrenzida per agafar alçada.

Tot això pot arribar a ser comprensible sempre i quan sigui una situació puntual, susceptible de poder-se corregir i lluny de transformar-se en quelcom patològic.

Hi ha però quelcom que m’agradaria emfatitzar i que, finalment, és el que m’ha empès a escriure aquestes ratlles. No tinc molt clar com expressar-ho perquè se m’entengui. A veure… quan un està captiu de desestima o simplement en una situació de vulnerabilitat, és possible que es cregui abans als demés que a un mateix. Que no confiï en el seu instint i pensi que es fa cabòries sense motius o que veu coses que li diuen que no són.

Costa discernir entre el que realment passa i el que penses que passa. Per posar un exemple: la intuïció et diu que t’estan aixecant la camisa però tu li dones la culpa a la baixa autoestima i penses que estàs culpant a algú de quelcom que no ha fet.

Si sents que t’estan enganyant, es que segurament és veritat, si sents que et fan el buit o et menystenen, també es possible que sigui veritat. No els hi facis cas si et volen fer creure que ho veus i sents distorsionat per una baixa autoestima, perquè és l’excusa que segurament et posen per no reconèixer i/o acceptar la seva veritat.

La bona notícia, però, és que quan t’adones d’això, vol dir que estàs al principi de recuperar-te, de tornar-te a estimar, a pensar que et mereixes ser feliç agradis o no agradis als demés, perquè a tu tampoc t’agrada tothom.

Donem-li un vot de confiança a la nostra intuïció; escoltem-la, seguim-la i si encara hi ha dubtes busquem el parer dels amics de veritat, els que et diuen el que pensen encara que et pugui fer mal, i escolta també a l’experiència. Intuïció, amistat i experiència, tres grans pilar per tocar de peus a terra i per encarar el camí cap a la recuperació.

Com diu la meva estimada Marieta/Mia/Maria… NO DEIXIS QUE L’AUTOESTIMA ET PARLI MALAMENT

Apa! Salut!

G.