ADÉU PETITA, ADÉU…

Ahir vaig somiar que estava embarassada d’una nena de set mesos. La nena però, era morta, i havíem de treure-la com fos. Jo no estava traumatitzada ni semblava patir per les circumstàncies. S’havia de resoldre l’assumpte i ja està. Cap molèstia, cap remordiment, cap dolor, ans al contrari, allò semblava la cosa més normal, ja no tenia cap sentit guardar-la dins. Es tractava d’una mort alliberadora, el mateix per qui traspassava com per qui la vivia de ben a prop.

La nena era un enorme taca negra que s’expandia dins del meu cos. Un nus de ràbia, fàstic, rancúnia i dolor que havia decidit fer-se petit, encongir-se i, finalment, abandonar la vida per, d’aquesta manera, deixar també de fer mal a l’adulta que l’havia encabit.

L’adulta, naturalment, era jo. Un dona marcada per vivències impròpies d’una tendra edat, potser als set anys, que insconscientment la feien pensar, actuar i viure des de  l’amargor i la por.

La nena no només havia emmalaltit a la dona, sinó que inconscientment també l’havia empès a buscar culpables del seu malestar, ferint i esquitxant als que segurament no tenien res a veure amb la seva angoixa i desconsol. Es podria dir que aquell hipotètic maltractament la confortava “químicament”.

Avui he tingut la segona part del somni, o més ben dit se m’han aparegut, també dormint, les conseqüències i imatges d’una nova etapa més lliure, més tranquil·la, més adulta.

Tu m’agafaves la ma mentre acabaves una conversa telefònica ves a saber amb qui. Jo escolto la música de la teva veu i m’envaeix una sensació de pau que només es pot viure en un context d’amor i alegria. Ens estimem i passem de les mans a la cintura. Tot esdevé natural i fàcil.

Avui he pensat i sentit el futur en el present i crec fermament en aquesta nova oportunitat que la vida ens ha lliurat a totes dues per ser més lliures, més felices. Tu, perquè has deixat de patir i jo, perquè ja no arrossego tot aquesta afecció que no ens deixava avançar.

Adéu petita, adéu…