A voltes la vida s’escapa. Tan fa el que hagis fet o desfet. No importa si t’has cuidat més o menys. Tampoc puntua el coneixement d’idiomes o com han estat les teves relacions. Simplement s’escapa, s’esmuny entre els dits de dues mans que es busquen. Diu adéu sense donar temps a un fins després. Quan la vida decideix fer drecera, aviat és massa tard. Ningú té temps d’acostumar-s’hi. Sempre penses que hi haurà cura, que et donaran una segona oportunitat, una treva. Però, no, no sempre és així. Penso en tu, Raquel, i no puc deixar de plorar. Ens coneixem poc, bàsicament et conec a través dels teus fills, la Noa i l’Àran i de converses agafades al vol però d’una valentia admirable i plena de positivisme. Ells són part de tu i per tant puc intuir el teu tarannà, la teva fortalesa, l’optimisme vital i el somriure generós. Desconec quin trofeu es pot guanyar la vida fent-se amb la teva i la del teus. Perquè quan un ser estimat marxa, tots els que l’estimen fan un trajecte amb ell. Un trajecte que es converteix en dol i que deixa una cicatriu perenne com si t’haguessin marcat a foc. En Maiko m’ha trucat per explicar-me com estaves. No ha dit la paraula, tampoc feia falta. Sembla que demà veurà el moment de parlar amb els teus fills. Tu ja estàs totalment desorientada, hi ets sense ser-hi del tot. T’imagino lluitant contra la força endins d’un remolí en un estanc enganyosament tranquil. La vida ens sorprèn encara que no hi hagi onades i que pensem que estem avisats. Mai ho estem. Sants innocents els que creuen que tenim algun control sobre la mort. Si, he dit la paraula, mort.. traspàs, comiat… que collons, mort!  I també aquí escriuré l’altra paraula que ens fa defugir i mirar cap un altre lloc: càncer! El mateix que et té abrigada al llit,  qui sap si desitjant-te trobar amb la serenor del final encara que se’t trenqui el cor pels que deixes enrere. Estic trista, trasbalsada, empipada. Aquesta tarda he estat amb els teus fills. Són dos sols d’estiu, dues llunes plenes, dos primaveres exultants, són amor i dolçor.  Quina injustícia més gran per ells i per vosaltres els pares. Em pregunto quants anys fan falta per oblidar l’olor de pa d’una mare o la seva cara. Em pregunto quantes vegades has plorat claudicant davant la certesa de que no podràs acompanyar als fills en el seu camí. Tampoc cal ara posar-se a remenar en el dolor, prefereixo empipar-me, cridar i recordar que no vull oblidar. Avui és ara, demà és un qui sap. Bona nit Raquel. Descansa…