Benvolgut Miquel,

Ja fa dos dies que varem parlar per Skype i sento que la nostra conversa de confinament va ser molt reparadora. Val a dir que amb la publicació, al grup de Whatsapp familiar,  de la primera carta que et vaig escriure, el pare em va donar un primer feedback que també va ajudar-me a respirar millor. De vegades val la pena compartir temors per rebaixar-los, per no donar-los-hi la força d’un gegant quan encara són petits.

He practicat el que vas suggerir que fes: seure davant la meva ansietat, soles ella i jo, com si d’un got d’aigua es tractés. I l’he observat sense sorolls figuratius, sense amagar-la sota aquesta disbauxa d’activitats diàries, aclaparada per fer confinada el que faria en una situació normal i culpant-me per sentir angoixa tot sent una privilegiada.

És talment com si em sentís obligada a patir perquè no tinc motius personals per patir: els nens, la família i els amics es troben bé –alguns com la Glòria lluitant, però, amb el Covid-19– tenim una casa on viure, menjar a taula i feina per fer. Sembla un sense sentit, però és com si ens haguessin ensenyat que no pots estar bé sinó has patit, si no t’has sacrificat d’alguna manera. No hi ha bé sense mal i això fa més mal que bé.

L’ansietat en estat pur, cara a cara, m’ha semblat suportable, m’ha fet veure que em puc permetre estar bé, que res és indispensable més enllà de fer la feina per la qual em retribueixen i que em permet tenir ingressos per viure. La resta no és ara una prioritat, no cal.

I avui he estat tota la tarda de divendres estirada al sofà sens remordiments, respirant alleugerada i seguint la primera sèrie de Netflix que he trobat,  fins que han tocat les 8 hores al campanar del monestir i he sortit al balcó a donar gràcies a tots els que estan a la trinxera lluitant per la nostra salut, noms propis com Toni, Imma, Tere, Javier, Emma, Alfredo, Mireia …i resta de professionals que ho estan donant tot. I he après que aquest agraïment té la mateixa força des del balcó estant, fent el que ens demanen els entesos i sense flagel·lar-me per no fer més.

Gràcies Miquel per estar a prop des de la distància i per ajudar-me a buidar aquest got d’aigua i així també poder acompanyar millor als qui avui viuen amb mi aquest confinament, els meus tresors Joan i Alexandra.

Salut,

Glòria

Sant Cugat del Vallès, 28 de març 2020 ( dues setmanes de confinament)