A veure si quedem!, cóm va tot?, alguna novetat?… hi ha frases de tràmit que em provoquen rebuig i mala llet perquè veus com s’escupen a l’aire sense cap interès real en obtenir una resposta o emoció, ni tan sols consciència d’haver-les pronunciat. Són, això, un tràmit, una entrada, un acomiadament, una interjecció, un no sé que dir-li que tinc pressa i haig de marxar.

Són frases que en la majoria dels casos esdevenen en el context d’una conversa telefònica inesperada o trobada fortuïta i que, segurament, no és el primer cop que ens les hem dit, és a dir, som reincidents en les nostres mostres de fals interès.

Siguem sincers, si tu vols veure a algú o fer quelcom específic, no fa falta que esperis un altre encontre o la situació idònia. La manca de temps o un passat massa proper, mai és un impediment quan hi ha anhel, ganes, ja m’entens. Si més no, la disponibilitat és directament proporcional al nostre interès real.

Reivindico, doncs, poder saludar i acomiadar-me amb franquesa, sense afegits, sense fingida afecció, sense haver d’aguantar un torrent de paraules que ni m’interessen ni m’atrapen,  o que la manca de preguntes et titlli de mal educat.

Reivindico, en l’altre extrem, fugir d’estratègies en el moment i les formes alhora de proposar quelcom. Sense pensar si convé o no convé, si voldrà o no voldrà, sense pensar per l’altre  per pensar en tots dos.

Reivindico, doncs, la sinceritat amb un mateix i també compartida, així com la maduresa i la força suficient per poder expressar el que hom sent, sempre des del respecte i amor, per poder construir quelcom que ens faci més complerts, més rics i, pel damunt de tot, més nosaltres.

Salut,

G.