VA DE RUBIK

En general les persones tenim tendència a escriure –em refereixo a les que ens agrada aquest art, és clar– quan hi ha quelcom que ens amoïna, preocupa o quan van maldades. És per això que avui em sorprenc a mi mateixa davant la necessitat d’escriure quatre ratlles sense que hi hagi motius incòmodes per fer-ho ni una boira per dissipar, ans al contrari.

De fet, ja fa dies que volia trobar el moment per seure amb mi mateixa i fer-vos partícips de pensament i reflexions en un entorn d’alegria i gratitud. No tenia, però, ni idea de que us volia dir ni transmetre, es tractava d’una pura necessitat,  així que  he hagut de demanar suport a la font del meu estat emocional per poder entrar en matèria i vet aquí que ho ha encertat.

Els que em coneixeu sabeu que sempre he dit que “el que no passa en un any,  passa en un dia”, com també he afirmat que no existeix el moment idoni per engrescar-se a fer quelcom desitjat, perquè demà potser serà tard.  Doncs be, avui us confessaré  que aquestes dues sentències les he viscut per primer cop en una setmana.

Vaig acomiadar el 2016, després de dos anys difícils, amb ganes de menjar-me el 2017. Calia retrobar a la Glòria d’abans del 2014,  amb totes les experiències viscudes i amb l’aprenentatge de cadascuna d’elles. Una Glòria crescuda davant l’adversitat i sincera amb si mateixa, conseqüent amb  una manera de fer i pensar pròpia, sense voler complaure necessàriament als damés.

El repte no era fàcil i jo, acostumada a traçar estratègies, havia fet un cronograma on fixava fil per randa com i quan arribar a l’objectiu estipulat. Però, és clar, tu proposes i l’univers disposa i, de sobte el Rubik se’n va a en orris i quan completes una cara l’altra se´t fot enlaire. Si heu jugat al dau, sabeu de que us parlo.

El desordre cromàtic té el seu encant i,  lluny d’enfrontar-m´hi, m’he deixat anar. El que havia fixat a partir del segon semestre, ha fet acte de presència en un instant, en una quinzena, en un setmana, no ho sé.

Com tampoc sé que ens depara el futur ni perquè ha succeït, però, efectivament, no podem decidir quan ens va bé o malament això o allò, perquè el que no passa en un any passa en un dia i si esperes el moment oportú, és probable que el tren foti el camp i et quedis a terra amb la maleta plena de propostes i el somriure fos.

 Creu-me, l’avui és tot el que tens.

Salut,

G.