Finals del 2016 ha coincidint per a mi amb el tancament d’un cicle pel que fa al projecte Glòria. Un cicle que va començar el 23 de maig del 2014 amb la mastectomia dreta, per seguir amb quimio, ràdio, reconstrucció en tres fases i dos anys d’hormonoteràpia (resten tres). La cirereta del pastís ha estat aquest desembre amb un cor tatuat al cim del meu nou pit, que em recorda el camí emprès i m’impulsa cap endavant, sempre forward, fast forward!
De fet, una de les coses de les que m’he adonat recentment és que projecte Glòria va iniciar-se abans del diagnòstic, quan la meva vida compartida i la meva suposada estabilitat es va troncar amb un divorci record, d’aquells que no t’expliques com ha pogut passar, però que deixen empremta en cos i ànima.
Diguem que el càncer ha estat una parada tècnica en el camí, i que la veritable iniciació cap a la meva pròpia coneixença es va iniciar uns anys abans arrel d’aquest trencament familiar i personal. Va ser aleshores quan em vaig interessar per lectures insospitades sobre el poder de l’ara, la física quàntica i la màgia o el secret de l’existència. Quelcom que sembla bastant comú entre el cada cop més ampli col·lectiu de separats i separades, als que la societat s’ha encarregat de senyalar com a fracassats i que es veuen abocats a buscar explicacions fora del món tangible.
Paral·lelament i paradoxalment a tant existencialisme, la meva vida començava un septenni una mica perdut que cercava consol en nits de festa fins a trenc d’alba, entre dos llums, metàfora del que m’estava passant.
Aleshores va arribar el temut càncer, per ajudar-me a prendre consciència de tanta disbauxa i obligar-me a redirigir el que es suposava que era un viatge cap endins, però que era més aviat una dissimulada fugida cap endavant enduta per una ràbia continguda i sostinguda en el temps.
En contra del que pugui semblar, aquella fugida també ha estat indispensable per poder entendre tot el que va passar durant el tractament de la malaltia i la fase posterior que tot just enceto. De sobte, em veia obligada a llençar l’àncora, fondejar i observar, un exercici del tot enriquidor que em va ratificar el pes i l’amor de la família i les amistats.
És per això que avui entenc el projecte Glòria com un projecte de vida que no comença amb el càncer, sinó que aquest és un accident que cal gestionar i que t’ofereix la grandíssima oportunitat de conèixer el que un vol o simplement defuig.
Així doncs, el 2017 convergeix amb un final de cicle amb forma de cor i amb la redescoberta d’una Glòria més serena, més permissiva amb si mateixa i, sobretot, amb el desig de tornar a compartir el camí i de clavar-li els ullals a cada dia que s’albira.
T’animes?
Salut,
G.
