Ja fa anys que el més de juny s’ha convertit per a mi en un autèntic calvari. És l’època de l’any amb més activitats i compromisos per metre quadrat i una és sent una mica culpable cada cop que desestima una invitació amb l’excusa de que no pot arribar a tot, i és veritat!
Potser la meva condició familiar, on no tinc amb qui compensar o compartir festes, ho fa tot més difícil, però encara que la meva realitat fos una altre, no crec que sigui sa concentrar tanta “alegria” i “emoció” en quatre setmanes on, a més, estan els exàmens finals, l’organització de les vacances dels nens i, naturalment, el dia a dia a la feina!
No sé que faria sense la meva llibreteta social, on m’apunto, com si de balls es tractés, cadascuna de les convocatòries, no sense sentir por d’oblidar-me de les que realment tenen importància pels meus fills. De tant en tant tinc un ensurt, com el de l’altre dia, quan vaig seure amb l’Alexandra per revisar la llibreta i ens varem adonar que el dia 13 sens solapaven dos balls! Oh my God!! hi havia la festa de l’escola i l’aniversari de la meva germana Betlem a 200 quilòmetres de casa. Sortosament tinc una filla amb un bon disc dur i que troba solucions per a tot. Quan jo vaig ella ja ha tornat. És talment com si tingués una vareta màgica, capaç de convertir impossibles en possibles. Em va tranquil·litzar dient-me que hi havia un sopar sorpresa pels de 6è de primària el dia 12 i que, per tant, em podia estalviar el del 13 amb tota l’escola. Realment si que era un sopar sorpresa si, però per a mi, no per ella! Oh my God once again!.
Menció especial mereix l’elevat pressupost que tota aquesta agenda implica. De veritat que n’hi ha per demanar un crèdit al banc! Entre regals, sopars i trasllats, la cosa pot arribar a provocar un daltabaix a la ja de per si precària economia familiar.
El mes de juny és, addicionalment, un període de trànsit entre la rutina, el treball, els horaris i les vacances, l’estiu i tot el que comporta el bon temps. Això, naturalment, també afecta a l’estat d’ànim, que puja i baixa desconcertat pels petits i grans canvis que s’han de gestionar.
I tot plegat em posa de mala llet, què vols que et digui. Perquè jo voldria tancar la barraca i tenir temps per preguntar-te com estàs, què et preocupa, què et diu el cor, i no pas haver de seure al costat d’una senyora que segurament no tornaré a veure fins el proper any i que m’explica, entre plat i plat, que aquest estiu aniran a la Cerdanya i una semaneta també a Menorca.
Com diu el pare d’una amiga meva, per divertir-se un s’ha d’esforçar, però jo a tot aquest enrenou exagerat no el puc considerar divertiment, més aviat ho veig com la dictadura d’una societat encara amb molt d’aparador i on amb prou feines ens en sortim, com diria irònicament el grup Manel amb el seu Captatio Benevolentiae. També ara em repeteixo la frase del llibre de la Milena Busquets “També Això Passarà” i, creu-me, encara que la Milena no es refereixi a res d’això, jo em sento una mica més alleujada
Salut,
G.
P.D. marxo pitant a Terrassa a recollir 120 panets i frankfurts pel sopar de final de primària de l’Alexandra. Aquest si que té raó de ser!!! Ànims pares i mares! En res ens tornem a trobar!
