EL MEU AMIC

Ahir vaig quedar amb un amic a qui feia massa temps que no veia i em va explicar com fa un any la seva vida va donar un gir de 360 º després de quedar-se sense feina, amb unes filles que el necessitaven i un bloqueig mental que no el permetia reaccionar. M’ho explicava amb aquella amargor que el dolor et dibuixa a l’expressió de la cara,  però també amb l’esquena cap enrere i el mentó elevat, cofoi i orgullós d’haver-se’n sortit, de saber-se capaç de tirar endavant amb la seva preuada motxilla, deixant en el passat la professió que tants diners li havia aportat i buscant les garrofes en un àmbit totalment diferent però que li il·lusionava.

Mai va voler que els seus amics íntims coneguessin la profunditat de la seva desesperació. Diu que la vergonya el frenava a l’hora de demanar-lis suport econòmic i que tampoc volia rebre diners prestats sense saber si mai els podria tornar. Els germans van ser els encarregats d’acollir-lo, acaronar-lo i estimar-lo i ell repetia el procés amb les seves filles. El recolzament “logístic” de la seva incipient parella també va ser decisiu, però el que per a mi té un valor brutal és l’actitud que va tenir davant la vida.

El meu amic es va veure abocat a sortir de la porta giratòria, no es tractava d’una aventura. L’aventura s’esdevé quan ets tu qui decideix el rumb, qui s’avança…lo contrari és supervivència. Ell és un SUPERVIVENT en Majúscules perquè ha sabut donar-li la volta a la truita i avui es sent una mica més lliure, una mica més “ric”. Però les segones oportunitats igualment s’ordenen per fases: durant la primera la vida no et deixa més que treure el cap per respirar i és més endavant quan ja pots aguantar bé la respiració i aleshores et tornes més exigent i vols brodar-ho. El meu amic tot just entra a la darrera etapa de la seva segona oportunitat. Ara ja sap que pot, però vol anar més lluny, vol entendre que ha passat i sobre tot perquè ha passat. Part de la resposta el va sorprendre sota la dutxa: es sentia content però cansat, molt cansat. Sempre ha estat ell qui s’ha preocupat pels seus, qui ha carregat amb la responsabilitat d’educar quasi bé sol a les seves nenes, qui ha fet els impossibles per evitar que es poguessin sentir abandonades tal i com es va sentir ell després de la prematura mort del seu pare. Qui més qui menys tots tenim algun dol per resoldre i difícilment sabrem viure en plenitud mentre no li dediquem l’atenció que es mereix treure-li l’entrellat. El meu amic ha hagut de tocar fons per poder renéixer i saber veure quin és el dol que té pendent, on és la fuita d’aire que cal taponar.  Jo sé que aconseguirà acomiadar-se de qui no ho va poder fer de petit i aleshores segur que es donarà compte de que res, absolutament res ha estat en va.

Salut,

G.